1. ORIGEN DELS ASENTAMENTS HUMANS A LA MAR DE NULES

A mitjans del segle XIV, Gilabert de Centelles va transformar les zones baixes del terme municipal mitjançant el sistema de palafanga, creant parcel·les de terreny cultivable envoltades d’espais d’aigua amb les corresponents acèquies de desaigües. Aquestes parcel·les s’anomenaven marjals i estaven comunicades per unes sendes anomenades andanes.

Les marjals estaven dedicades a aquesta època principalment al cultiu de lleguminoses, hortalisses i en menor mesura a frutals. Entre les marjals i la mar existia un ampli cordó de dunes de grava i arena que amb el temps, l’acció antròpica va convertir en cultivables, creant zones d’horta anomenades serredals.

Durant el segles XVI i XVII el cultiu de cànem i llí, freqüent al terme municipal, va donar gran importancia al paratge de l’Estany que s’utilitzava per amerar dites fibres.

A principis del segle XIX es va construir la Casa de Carabiners a les platges de Nules i la seua missió era la vigilància de la costa i el control del carregador des d’on s’embarcaven els fruits del terreny, i que des de l’època medieval, es pensa que estaba situat al final del Camí de la Mar.

A finals del segle XVIII i sobretot a principis del segle XIX, aquestos cultius es van abandonar, perdent l’Estany la seua utilitat tradicional, transformant-se per al cultiu de l’arroç.

Casa de Carabineros situada a la actual zona del far de Nules, anys 50.

A finals del segle XIX, degut a la introducció extensiva del cultiu de taronja i les epidemies de final de segle, el cultiu de l’arroç entra en una marcada decandència i abandonament.
 

L’autor Carlos Sarthou, a la seua obra “Geografia del Regne de Valencia, publicada al 1913, al fer una relació de les edificacions del terme municipal de Nules deixa constancia de l’existència de vivendes a la platja de Nules, encara així barraques i modestes construccions ja s’alçaven a la marjaleria i junt a les dunes.
 

Desprès de la primera Guerra Mundial l’increment dels preus de l’arroç fa que es recupere aquest tipus de cultiu i inclús que s’augmentara l’extensió de terrenys dedicats a aquest.
 

El fet d’estar les zones de conreu allunyades dels nuclis de població fa que els llauradors per evitar el desplaçaments en carro i cavalls opten per construir cabanyes a les marjals per pernoctar alguns dies. Obtenien aliments dels seus propis cultius de fruites i hortalisses. L’ausència de pesticides i fertilitzants químics permetia beure fins i tot de la mateixa aigua que brotava als ullals, que eren naixements d’aigua potable.

Gent del poble anat en carro a la mar, anys 40.

Alguns llauradors amb més poder adquisitiu, van optar per alçar xicotetes vivendes a la zona dels serredals, més pròximes a les dunes de la platja. Servien per a pernoctar en l’època de conreu i per emmagatzemar les eines de cultiu. La major part d’aquestes cases es construïen de forma aïllada seguint l’alineació de les propies dunes. Majorment de planta rectangular estaven fetes amb blocs d’arena i grava de les dunes aglutinats amb cal i cobertes amb sostre pla. Al interior oferien un ampli espai en la part mes propera a la mar, a voltes compartimentat amb parets que no arribaven al sostre. A la part posterior tenien un pati, moltes voltes sense estar vallat.

A mitjans dels anys vint es va incrementar el número de construccions, moltes d’elles conten amb una terraça a la part davantera, protegida amb baranes i marquesines, i a la part superior de forma ornamental mostren un mosaic de taulells amb una imatge religiosa o el nom del propietari precedit de la paraula villa. És en aquesta època quan es compagina la funció utilitària primigènia amb la residencial d’estiu.

Vivenda de primera línia abans de la Guerra Civil, anys 30.

A l'esquerra de la imatge la mateixa casa amb la terrassa i manises, any 1957.

A l'esquerra de la imatge, la mateixa vivenda envoltada d'alytres edificacions, any 2012.

                         

A l’any 1929, junt a la platja i front a la mar, mosén Antonio Bertomeu va construir una casa per a estiuejar, al costat d’aquesta va alçar un oratori semipúblic per a ús particular i servici religiós, doncs sols hi havia doncs tres vivendes construïdes. A mesura que es va anar urbanitzant la platja va servir d’oratori per als que allí estiuejaven.

Durant la Guerra Civil, mentre el front de batalla es va establir a Nules, entre juliol de 1938 i abril de 1939, les vivendes de la platja van ser lloc de refugi per a bona part de les families nulenses que fugien del bombardeigs a que es va sotmetre la població. Al acabar la Guerra Civil i mentre es reconstruïa el nucli urbà de la població moltes families van optar per continuar al poblat marítim. Els camps de tarongers també estaven degradats i el cultiu de l’arroç va ser una de les bases per recuperar l’economia.
 

Als primers anys de la postguerra l’augment de vivendes a la platja va consolidar el poblat marítim. 

Les primeres vivendes de primera linia totalment consolidades, anys 40.

A finals dels anys 50 i el inicis del 60, degut a la recuperació del cultiu de la taronja i els baixos preus de l’arroç, aquest cultiu quasi desapareix de Nules i la marjaleria es transformada per adaptar-la majoritàriament al cultiu del pereral, en aquesta època el poblat marítim ja s’utilitza habitualment com a residencia d’estiu per part dels propietaris de les vivendes allí construïdes.

En aquesta època es realitza un primer plantejament urbanístic creant un primer carrer paral·lel a l'alineació de cases primigènies.

El topògraf Francesc Escarrer i l'arquitecte Victor Bueso, es van encarregar de realitzar aquest plànol als anys 50. En aquesta època encara eren poques les vivendes que composaven el poblat marítim, es poden observar també algunes petites construccions disperses per les marjaleries. Cal remarcar com l'Estany arribava fins les vivendes de primera línia i com es dibuixa al Pou i al nord de l'Estany el que pareixen ullals per on brollava aigua.

Vista aérea comparant el poblat maríatim al 1956 i a l'actualitat. Les vivendes de primera línia marquen el patró d'edificació, havent-se incrementat la zona urbanitzada.

A partir d’aquesta època i durant les dècades del 60, 70 i 80 s’iniciaran una serie d’obres publiques d’adecuació per portar aigua corrent a la mar i construïr la primera i segona avinguda fins ser pràcticament, després d’algunes regeneracions, el que avui en dia coneixem.

Construïnt el primer carrer de les platges de Nules, la primera avinguda al 1946.

Enrulant el que avui es coneix com Camí la mar, anys 60.

Obres a les platges de Nules per fer la segona avinguda, any 1967.

2. L'ESTANY I LA MARJALERIA DE NULES

L’Estany és una de les poques zones humides no totalment degrades a la nostra comarca, i de tots els llocs d’interés ecològic del terme de Nules, el més singular.

Forma part d’un tipus de costa, freqüent al litoral valencià en altres èpoques, caracteritzat per la formació d’un autèntic cordó d’arena o grava paral·lel a la mar, que deixa un post país d’aiguamolls, maresmes i albuferes comunicades amb la mar per goles naturals o artificials. Aquestes albuferes constitueixen extenses planures que ajuden a dissipar les riuades durant èpoques de fortes pluges, sempre i quan l’aigua no es trobe amb obstacles com línies de ferrocarril, carreteres o zones aterrades per a emprar-les com a industria, cultiu o vivenda.

La continuïtat i connexió ecològica entre dos hàbitats com són el de la marjaleria i el del medi marí forma part de la naturalesa d’aquests i dates històriques aporten informació sobre aquesta comunicació al cas de l’Estany de Nules.

Pont de fusta a la gola als anys 30, darrere es poden vore les ones de la mar.

Al 1343 Pere el Cerimoniós va fer la concessió per construir un carregador a la Platja de Nules, de manera que els seus habitants pogueren carregar i descarregar vi, blat, llana i altres productes. Hi ha l’hipòtesi de que el moll on les barques pogueren amarrar estigués instal·lat a l’Estany, tenint en conte la inhòspita i rectilínia platja que hi ha. Aquesta hipòtesi es recolza amb el fet de que la via de comunicació més antiga que hi ha entre la població de Nules i la platja siga el camí Cabeçol, que va directament al nord de l’Estany. Caldria pensar doncs que l’antiga albufera mantenia comunicació amb la mar.

Algunes cites recollides posteriorment indiquen la facilitat de la penetració marina, com Escolano, que al 1610 diu que “aquest paratge, l’ Estany de Nules, es dels profitosos del Regne per les aus i el peixos que penetren des de la mar…”. És la mateixa situació que descriu Cavanilles al segle XVIII quan diu que “els arenals d’aquella platja formen una suau pendent, i junt a ells hi ha un llac, que és el punt de reunió dels manantials y humedals del llocs d’aiguamoll i es comunica directament amb la mar, el moviment de la qual impedeix que les aigües es corrompin”.

Motor de la gola als anys 60, actualment esta zona està aterrada i alberga el parc infantil.

Motor de la gola en l'actualitat.

Al 1575 va passar a ser propietat de la Vila i va representar un important paper en l’economia de Nules, ja que és son s’amerava el cànem i el lli, dels que la nostra Vila era una important productora. A més, es llogava el dret de caça i pesca, i del peix que allí es criava vivien algunes families del poble.

En aquesta època l’Estany arribava des de el camí Cabeçol fins al camí La Mar i estava dividit en dues zones, el Lluent i l’Esgarrat. Al Lluent estaven els ullals o naixements d’aigua dolça i anaven a parar tots els escorrims de sequies com la Roja o la del Braç, que morien a l’Estany. L’Esgarrat eren terrenys baixos que restaven negats en èpoques de fortes pluges i on hi havia un gran senillar.

Quan a finals del segle passat  es va introduir el cultiu de l’arroç, part del terrenys de l’Estany es van transformar per a  aquesta activitat.

 Peixcador a l'estany, any 1964.

Als anys seixanta, amb la prolongació de la primera avinguda de la platja es va reomplir la zona del Lluent on estaven els ullals. Pocs anys després, per tal d’ampliar la zona d’aigua, es va dragar la zona de l’Illeta, deixant-lo tal i com ara el coneixem.

 Camió abocant terra a l'estany a l'any 1964 per a construir la segona avinguda. 

                                                       Eixida de la gola a la mar, any 1967.

Fins ben entrats el anys 70 va sofrir constants degradacions i va ser cap als anys 80, quan l’Ajuntament incentivat per l’Associació de Caçadors i iniciatives com la de convertir l’Estany en Parc Natural Municipal, empren accions per mantindre aquest paratge en bon estat de conservació.

Esquema del sistema hídric que actualment nutreix la marjaleria de Nules.

Encara així s’han succeït events de contaminació per aigües negres i episodis de elevades mortaldats de peixos degudes a la manca de oxigen, generada per l’eutrofització de les aigües. L’eutrofització és un fenomen en el que les algues unicel·lulars de l’aigua, afavorides algunes per l’exés de materia orgànica i les altes temperatures incrementen la seua quantitat, consumint l’oxigen de l’aigua quan a la nit, deixen de fer la fotosíntesi. A més en morir, segueixen afavorint la baixada del nivell d’oxigen, ja que els microorganismes el consumeixen mentre les descomponen. La disminució dels aports d’aigua que naixen per els ullals, degut a  l’extracció d’aigua als pous i marjaleria, fan que a voltes presente un nivell d’aigua baix, que afavoreix l’escalfament i la conseqüent manca d’oxigen, que al ser un gas dissolt a l’aigua es perd més fàcilment amb la pujada de les temperatures.

Incendi a l'estany als anys 90.

Amb els anys, s’han pres mesures per evitar aquestes degradacions de tan peculiar ecosistema, millorant les conduccions de les clavegueres del poblat marítim i instal·lant sistemes per millorar l’oxigenació de l’aigua. També es porta en marxa un programa de regeneració de la vegetació autòctona del paratge i campanyes de control d’aus aquàtiques.

Tala d'eucaliptus a l'estany als anys 90.

En èpoques de fortes plutges, la Gola canalitza les aigües acumulades a les parts baixes del terme de Nules.

Imatges aérees que mostren l'Estany i la Gola al 1956 i l'actualitat, s'observa el retrocés que ha sufrit l'estany i la nova canalització de la Gola en la seua eixida al mar. 

El que avui resta d’aquest paratge és només una minúscula part del que va ser al seu dia i hem de fer el possible per a preservar i millorar els valors naturals que tant la marjaleria com l’Estany ens proporcionen. 

3. LES DUNES, UN PAISATGE DEL PASAT

Una platja és una franja entre la terra i la mar constituïda per l’acumulació d’arena, grava o cudols, provinents de l'aport fluvial i d’acumulacions primigènies d’àrids, i que està, de forma natural sotmesa a un equilibri  entre la sedimentació d’aquests materials  quan la mar és calma i l’erosió dels mateixos durant els temporals, és per tant un ambient dinàmic sotmès a fluctuacions sempre i quan no hi ha obstacles artificials que ho impedeixen.

Vista aérea de la zona de la Casa de Carabiners (actual zona del far) als anys 50, encara s'observa un continu cordó dunar de graves i arena.

La platja compleix tres objectius generals:

- Defensa de la costa. La platja es modela en l’alternança de periodes de bonança i temporals de forma que minimitza els efectes de l’erosió i protegeix els bens que existeixen darrere d’aquesta.

- Hàbitat per a flora i fauna silvestres. En la seua zonació, la platja submergida, la humida i la seca, alberga una alt valor ecològic que hi ha que protegir i en tot cas regenerar.

- Zona d’esbarjo i ús públic social, la platja deu formar un àrea per al gaudiment i benestar de la població.

Esquema de la zonació del litoral on s'aprecia la platja i el cordó dunar que es forma per acumulació dels sediments.

Varies families a la platja quan l'erosió costera encara no havía fet entrar en regressío la costa de Nules, als anys 30.

Gent a vora mar a l'any 1949

Xiquets jugant a vora mar als anys 60.

Existeixen dos tipus de moviment del sediment, un longitudinal, a  lo llarg de tota la costa i determinat per les corrents i l'onatge principals, al nostre cas de direcció nord-sud que determina l’aport d’àrids naturals. Un altre moviment és el transversal, que moviltza el sediments des de la part seca a la submergida. Si aquests moviments de sediment no estan equilibrats es pot produir una platja en acreció, quan hi ha més aport que erosió, la platja creix i li guanya terreny a la mar, o una platja en regressió, quan hi ha més erosió que aport, ara la mar li guanya terreny a la platja, és el cas de la platja de Nules.

Als anys 50 encara hi havien grans acumulacions de graves a les nostres platges.

En condicions de baixa energia de l’onatge o de bonança, el perfil de la platja és més abrupte, produint-se una acumulació majoritària del sediment a la part de la platja seca. La platja augmenta la seua amplària, representant simplement la seua amplària durant el període bonança.

Durant els períodes d'alta energia de l’onatge i temporals, la platja es modela conformant un perfil estés, on els sediments es mobilitzen transversalment a la platja submergida, sense que aixó signifique una pèrdua d’àrids naturals, fent que les ones trenquen més allunyades de la costa i que arriben per tant amb menys energia, protegint així d’inundacions. La platja veu reduïda la seua amplària, però aquesta és l’amplària natural als períodes de temporal.

La Platja de Nules, de forma natural,  constitueix un tipus de costa caracteritzat per albergar un cordó dunar d’arena i grava que delimita dos medis, la terra i la mar. La dinàmica litoral anteriorment esmentada manté una línia de costa fluctuant dins d’uns límits, que sempre i quan és respecten no representarà pèrdues de bens materials. 

 La amapola marina (Glacium flavum) creix a les nostres costes.

El lliri marí (Pancratium maritimum) carcateritza les zones d'arena i és típica de les zones dunars.

Ara bé, al nostre cas, el port de Borriana representa uns obstacle artificial que reté els sediments al Arenal de Borriana en el seu moviment longitudinal, fent que a la nostra població, el moviment transversal que submergeix els sediments retirant-los de la platja seca combinat amb la corrent nord-sud que a penes n’aporta, funcione en aquest cas retirant-los cap als sud. En conseqüència es crea una platja en regressió.

Esta forma de funcionament tant flexible de la platja, que ajusta el seu perfil d’equilibri a l’energia de l’onatge que incideix sobre ella, es molt eficaç com a defensa de les costes, però exigeix que a penes hi hagen interferències al lliure moviment del material per a que el sediment puga acomodar-se al perfil requerit en cada moment.

A més, els extrems superiors de la platja seca, les dunes o cordons litorals d’arena i grava, serveixen no només com a zones d’apilament de material de reserva de la platja, sino que protegeixen d’inundació les zones litorals baixes que existeixen darrere. Amés, són els que protegeixen i regulen les zones humides costeres, de gran valor ecològic.

A Nules, grans quantitats d’aquestos materials, les graves sobretot , s’empraven en la fabricació de blocs constituïts per un agregat de grava compactant amb cal, que s’emprava en la construcció, per exemple, de les primeres vivendes del poblat marítim. Alguns veïns, recorden com en la seua joventut, al recorrer els quasi 200 metres que hi havien fins arribar a la mar des de les seues casetes de primera línia, trobaven clots produïts per treballadors, que amb carros i cavalls, s’emportaven la grava després de cribar-la i seleccionar-la.

Blocs fets amb grava de les dunes compactada amb cal, a les vivendes de primera línia.

Per altra banda i de forma més intensa i continuada, s’han perdut milers de metres cúbics durant dècades degut a l’erosió de la mar sense ser recuperats en forma d’aports, l’equilibri natural de la dinàmica costera s’ha perdut, només podent ser subsanat amb l’aport artificial d’àrids, que de forma efímera, conformaran una platja ampla que poc a poc tornarà a ser rosegada per la mar.

La zona de l'Esquelet ha sigut de les més afectades per l'erosió de la mar, que ací ha avançat fins 140 metres desde l'any 1956, perdent-se milers de metres cúbics de graves i arenes de les dunes.

Hem de ser conscients de que l’única solució real als problemes d’erosió costera que es produeixen arreu de tot el món pasaría per retirar totes les infraestructures artificials que s’oposen a aquest moviment natural dels sediments, al nostre cas, per començar, implicaria fer desapareixer el port de Castelló i de Borriana i després tots el espigons, ja que no serien necesaris; després hauriem de deixar que els rius pogueren recuperar els seus cabals i tornaren a aportar sediments a les nostres costes. 

Ara toca pensar i visualitzar el canvi o asumir que les persones, en el nostre “progrés”, som capaços d’acavar destruint allò que tant de benestar i pau interior ens dona, les nostres platges.

4. L'EROSIÓ COSTERA, UNA AMENAÇA CONSTANT

Imatges del port de Borriana al 1937 i l'actualitat. La trampa d'arenes construïda posteriorment va fer de l'Arenal una extensa platja, sediments que haurien seguit el seu camí evitant la regresió de les platges de Nules, al sud del port.

A finals del segle XIX, degut a l’exportació de la taronja, els poblats marítims de Borriana experimenten una forta espenta comercial i per açò, molts comerciants de la zona fixen les seues residències davant la propia mar. Ja al 1888 el Ministeri de Foment va permetre la construcció d’un embarcader.

No obstant, el projecte de construcció d’un autèntic port comercial s’aconsegueix al 1903. En 1921 s’aproven dins dels pressupostos estatals els projectes del port i el seu ferrocarril auxiliar. El dic de llevant, amb la seua dàrsena, començava a ser una realitat al 1927, finalitzant-se al 1932. Ja al 1928, una embarcació amb taronges a les seues bodegues es va fer a la mar.

Actualment, el port depen de la Generalitat Valenciana y està principalment dedicat a usos pesquers i de piscifactories, zona de varada d’embarcacions i usos del sector de la nàutica esportiva, havent perdut gran part de la seua inicial valia comercial.

Des de la construcció del port de Borriana, i principalment després de la remodelació del dic de llevant i les obres de defensa de la costa sud de Borriana i la construcció dels embassaments de Maria Cristina i Sitjar, la regressió de la costa de Nules comença a ser un problema que fins a l’actualitat, transcorregut quasi un segle, no ha trobat solució definitiva.

La mar s'emporta arenes i graves sense aportar-ne d'altres, als anys 60, l'erosió costera era un greu problema al qual encara no se li havia posat remei.

A la nostra costa la direcció de transport dels sediments és de nordest a sudoest. És com una corrent de tipus estable que de forma continua, i més pronunciada durant els temporals, mobilitza grans quantitats d’arenes i graves, provinents de l’erosió produïda a totes les costes i a l’aport d’àrids dels rius a la mar durant mil·lennis. El sistema normalment funciona per autocompensació, és a dir, quan l’acció del onatge erosiona i mobilitza els sediments de la costa cap al sudoest, altres venen del nordest, mantenint la línia de costa més o menys fixa.

Als anys 60, els temporals causaven grans danys, emportant-se grans quantitats d'àrids, destroçant infraestructures i causant inundacions.

Quan a aquest flux natural de sediments, l’acció humana interposa una gran infraestructura com és un port, aquesta funciona com a barrera, acumulant sediments a la part nord i deixant la seua part sud desprovista d’aquesta aportació de sediment i només exposada a l’acció erosiva de la mar. D’aquesta forma, al nord del port de Borriana es crea una zona de costa en acreció, mentre al sud del mateix la costa entra en una línia regressiva.

Imatge que mostra a l'actualitat la costa en acreció al nord del port de Borriana i la costa en regressió al sud del mateix.

La construcció d’espigons en la línia immediata  de costa frena la regressió d’aquesta, encara que deixa les platges sense accés a la mar. Els espigons construïts de forma perpendicular a la costa funcionen com petites infraestructures, com petits ports, que retenen el poc sediment que arriba a la part nord, ja que l’acció del port de Borriana redueix en gran mesura el flux d’àrids naturals. Per altra banda, a la cara sud la mar erosiona més la costa degut a que no rep sediments.

L’aportació artificial d’àrids és una solució a curt termini, ja que s’ha comprovat que sense el suport de grans espigons que ajuden a retindre’l, és susceptible de ser mobilitzat  per l’acció continua de la mar i la successió de temporals. Cada volta que una gran infraestructura es construeix a la costa, al nostre litoral, la costa que queda situada al sud sofrirá l’erosió convertint-se en una costa en regressió.

A l’any 1956, l’Administració nord-americana pren les primeres fotografies aèries de la costa espanyola que permeten comprovar el retrocés de la línia de costa nulense a l’actualitat, en algunes zones i des de aquest any, ha sigut de fins a 120 metres.

Durant la dècada del anys seixanta l’efecte de l’erosió de la mar es fa patent i s’inicia una lluita política i social per a aconseguir la protecció de la costa nulense front a la regressió.

Entre la dècada del 60 i 70 s'inicien les primeres obres que tracten de fer-li front a la regresió costera, la mar ja porta 30 anys guanyant-li terreny al municipi.

- 1970: Als anys setanta es contrueixen els primers espigons que minoren la problemàtica però que pronte es mostren insuficients.

A la ratlla de Borriana, desde l'any 1956, la mar ha avançat 140 metres, i uns 300 m desde la construcció del port al 1932. Als anys 70, la construcció d'una línia d'espigons mal platejada va acabar sumergida actualment a 4 metres de profunditat. La línia blanca mostra la costa al 1956. 

- 1987: El Miniteri d’Obres Públiques realitza una forta inversió en aportació d’àrids i graves, que al no anar acompanyades d’altres actuacions resulta ineficaç. Es projecta el passeig marítim i les primeres actuacions de regeneració costera.

- 1988: Front a les exigències de la Direcció General de Costes de lligar la regeneració costera als enderrocs de les cases de primera línia, l’Ajuntament de Nules en ple s’oposa al enderroc d’aquestes vivendes.

- 1989: L’Ajuntament, després d’analitzar la Llei de Costes sol.licita la defensa i regeneració de la platja de Nules al Servei Provincial de Costes.

- 1991: La Direcció General de Ports i Costes dicta resolució per a que es redacte el projecte “Obras de defensa y regeneración de la playa de Nules”, amb un pressupost aproximat de 234.000.000 de pessetes. Inclou la prolongació dels espigons construïts als any 70 entre altres actuacions.

- 1992: La redacció del projecte es posposa una i altra vegada per part de la Direcció de Costes, degut a que segons el Ministre d’Obres Públiques de l’època hi ha havien altres trams de costa en pitjor situació i que Nules estaba provist de suficients defenses en eixos moments.

- 1993: Després d’una reunió amb la Direcció de Costes, es conclou que només s’actuarà defenent la zona urbana i no als límits amb Borriana i Moncofa. Fins el 1997 no es preveu començar la regeneració, que consistirà en la prolongació dels espigons. Es fa una nova proposta de passeig marítim.

- 1994: Mentre a Moncofa es construeix un passeig marítim amb la anteriorment regenerada platja i s’anuncien fortes inversions al Arenal de Borriana. A Nules es negocia la regeneració condicionada al enderroc de les cases de primera línia. La gestió acaba amb la negativa d’enderroc de les mateixes.

- 1997: L’Ajuntament de Nules entrega a costes el projecte de defensa i regeneració del litoral nulense a falta del informe mediambiental.

- 1998: El Govern accedeix a la protecció de la platja de Nules i Costes redacta l’informe d’impacte ambiental d’un projecte valorat en 591 milions de pessetes. La previsió d’inici es al hivern de 1988 a 1989. Es construiran espigons i es prolongaran els existents, constituint un total de 13 espigons de 61 a 141 metres.

- 1999: S’inicien les obre del projecte de regeneració i defensa de la platja de Nules. Es construeixen 6 espigons i s’aporten 172000 m³ d’àrids.

Obres de defensa del litoral nulense a la Gola, al 1999.

- 2001: A juliol conclouen les obres de regeneració, durant principis d’aquest estiu grans quantitats d’arena es presenten amuntonades en una franja paral·lela a la línia de costa, per a després distribuir-la conformant platges d’arena. Va estar bombejada per potents succionadores des de el fons de la mar, la conseqüència va ser l’aparició d'uns fons irregulars en la zona de bany.

Obres de regeneració de platges al 2001.

- 2001: Al novembre, el temporal més fort dels últims 40 anys va modificar la dispoció de les roques d’alguns dels espigons i va provocar la mobilització de gran quantitat del àrids aportats en les obre de regeneració. Durant el anys vinents es fan efectuar accions de defensa de la zona nord de la platja de Nules.

Durant el temporal de novembre de 2001, el més fort en els últims 40 anys, les ones arribaven a les cases de primera línia i eixien per els carrerons fins la primera avinguda. 

- En les últimes dos dècades i fins l’actualitat, s’han vingut produint obres a les cases de primera línia, algunes de forma il·legal sense autorització del Servei Provincial de Costes de Castelló i altres de forma legal, amb amb una autorització obtinguda després de renunciar a les escriptures o drets de renovació de les concessions pròpies. La tendència regressiva de la costa ha continuat sense executar-se ninguna actuació, mentre la línia del domini públic marítim-terrestre ha anat entrant terra en dins al ritme que la mar ha anat guanyant terreny, quedant les vivendes de primera línia incloses dins d’ell.

Comparant les imatges del 1956 i les actuals, es pot veure que al sud de la Platja de Nules, en la coneguda "casa de madera", hi havien un centenar de metres de platja, actualment, està literalment dins de la mar.

- 2014: La lluita per defensar les cases de primera línia conclou de moment amb l’ampliació de les concessions de les cases de primera línia per 75 anys més, queda redactat un nou reglament que modificarà la llei de costes.