4. L'EROSIÓ COSTERA, UNA AMENAÇA CONSTANT

Imatges del port de Borriana al 1937 i l'actualitat. La trampa d'arenes construïda posteriorment va fer de l'Arenal una extensa platja, sediments que haurien seguit el seu camí evitant la regresió de les platges de Nules, al sud del port.

A finals del segle XIX, degut a l’exportació de la taronja, els poblats marítims de Borriana experimenten una forta espenta comercial i per açò, molts comerciants de la zona fixen les seues residències davant la propia mar. Ja al 1888 el Ministeri de Foment va permetre la construcció d’un embarcader.

No obstant, el projecte de construcció d’un autèntic port comercial s’aconsegueix al 1903. En 1921 s’aproven dins dels pressupostos estatals els projectes del port i el seu ferrocarril auxiliar. El dic de llevant, amb la seua dàrsena, començava a ser una realitat al 1927, finalitzant-se al 1932. Ja al 1928, una embarcació amb taronges a les seues bodegues es va fer a la mar.

Actualment, el port depen de la Generalitat Valenciana y està principalment dedicat a usos pesquers i de piscifactories, zona de varada d’embarcacions i usos del sector de la nàutica esportiva, havent perdut gran part de la seua inicial valia comercial.

Des de la construcció del port de Borriana, i principalment després de la remodelació del dic de llevant i les obres de defensa de la costa sud de Borriana i la construcció dels embassaments de Maria Cristina i Sitjar, la regressió de la costa de Nules comença a ser un problema que fins a l’actualitat, transcorregut quasi un segle, no ha trobat solució definitiva.

La mar s'emporta arenes i graves sense aportar-ne d'altres, als anys 60, l'erosió costera era un greu problema al qual encara no se li havia posat remei.

A la nostra costa la direcció de transport dels sediments és de nordest a sudoest. És com una corrent de tipus estable que de forma continua, i més pronunciada durant els temporals, mobilitza grans quantitats d’arenes i graves, provinents de l’erosió produïda a totes les costes i a l’aport d’àrids dels rius a la mar durant mil·lennis. El sistema normalment funciona per autocompensació, és a dir, quan l’acció del onatge erosiona i mobilitza els sediments de la costa cap al sudoest, altres venen del nordest, mantenint la línia de costa més o menys fixa.

Als anys 60, els temporals causaven grans danys, emportant-se grans quantitats d'àrids, destroçant infraestructures i causant inundacions.

Quan a aquest flux natural de sediments, l’acció humana interposa una gran infraestructura com és un port, aquesta funciona com a barrera, acumulant sediments a la part nord i deixant la seua part sud desprovista d’aquesta aportació de sediment i només exposada a l’acció erosiva de la mar. D’aquesta forma, al nord del port de Borriana es crea una zona de costa en acreció, mentre al sud del mateix la costa entra en una línia regressiva.

Imatge que mostra a l'actualitat la costa en acreció al nord del port de Borriana i la costa en regressió al sud del mateix.

La construcció d’espigons en la línia immediata  de costa frena la regressió d’aquesta, encara que deixa les platges sense accés a la mar. Els espigons construïts de forma perpendicular a la costa funcionen com petites infraestructures, com petits ports, que retenen el poc sediment que arriba a la part nord, ja que l’acció del port de Borriana redueix en gran mesura el flux d’àrids naturals. Per altra banda, a la cara sud la mar erosiona més la costa degut a que no rep sediments.

L’aportació artificial d’àrids és una solució a curt termini, ja que s’ha comprovat que sense el suport de grans espigons que ajuden a retindre’l, és susceptible de ser mobilitzat  per l’acció continua de la mar i la successió de temporals. Cada volta que una gran infraestructura es construeix a la costa, al nostre litoral, la costa que queda situada al sud sofrirá l’erosió convertint-se en una costa en regressió.

A l’any 1956, l’Administració nord-americana pren les primeres fotografies aèries de la costa espanyola que permeten comprovar el retrocés de la línia de costa nulense a l’actualitat, en algunes zones i des de aquest any, ha sigut de fins a 120 metres.

Durant la dècada del anys seixanta l’efecte de l’erosió de la mar es fa patent i s’inicia una lluita política i social per a aconseguir la protecció de la costa nulense front a la regressió.

Entre la dècada del 60 i 70 s'inicien les primeres obres que tracten de fer-li front a la regresió costera, la mar ja porta 30 anys guanyant-li terreny al municipi.

- 1970: Als anys setanta es contrueixen els primers espigons que minoren la problemàtica però que pronte es mostren insuficients.

A la ratlla de Borriana, desde l'any 1956, la mar ha avançat 140 metres, i uns 300 m desde la construcció del port al 1932. Als anys 70, la construcció d'una línia d'espigons mal platejada va acabar sumergida actualment a 4 metres de profunditat. La línia blanca mostra la costa al 1956. 

- 1987: El Miniteri d’Obres Públiques realitza una forta inversió en aportació d’àrids i graves, que al no anar acompanyades d’altres actuacions resulta ineficaç. Es projecta el passeig marítim i les primeres actuacions de regeneració costera.

- 1988: Front a les exigències de la Direcció General de Costes de lligar la regeneració costera als enderrocs de les cases de primera línia, l’Ajuntament de Nules en ple s’oposa al enderroc d’aquestes vivendes.

- 1989: L’Ajuntament, després d’analitzar la Llei de Costes sol.licita la defensa i regeneració de la platja de Nules al Servei Provincial de Costes.

- 1991: La Direcció General de Ports i Costes dicta resolució per a que es redacte el projecte “Obras de defensa y regeneración de la playa de Nules”, amb un pressupost aproximat de 234.000.000 de pessetes. Inclou la prolongació dels espigons construïts als any 70 entre altres actuacions.

- 1992: La redacció del projecte es posposa una i altra vegada per part de la Direcció de Costes, degut a que segons el Ministre d’Obres Públiques de l’època hi ha havien altres trams de costa en pitjor situació i que Nules estaba provist de suficients defenses en eixos moments.

- 1993: Després d’una reunió amb la Direcció de Costes, es conclou que només s’actuarà defenent la zona urbana i no als límits amb Borriana i Moncofa. Fins el 1997 no es preveu començar la regeneració, que consistirà en la prolongació dels espigons. Es fa una nova proposta de passeig marítim.

- 1994: Mentre a Moncofa es construeix un passeig marítim amb la anteriorment regenerada platja i s’anuncien fortes inversions al Arenal de Borriana. A Nules es negocia la regeneració condicionada al enderroc de les cases de primera línia. La gestió acaba amb la negativa d’enderroc de les mateixes.

- 1997: L’Ajuntament de Nules entrega a costes el projecte de defensa i regeneració del litoral nulense a falta del informe mediambiental.

- 1998: El Govern accedeix a la protecció de la platja de Nules i Costes redacta l’informe d’impacte ambiental d’un projecte valorat en 591 milions de pessetes. La previsió d’inici es al hivern de 1988 a 1989. Es construiran espigons i es prolongaran els existents, constituint un total de 13 espigons de 61 a 141 metres.

- 1999: S’inicien les obre del projecte de regeneració i defensa de la platja de Nules. Es construeixen 6 espigons i s’aporten 172000 m³ d’àrids.

Obres de defensa del litoral nulense a la Gola, al 1999.

- 2001: A juliol conclouen les obres de regeneració, durant principis d’aquest estiu grans quantitats d’arena es presenten amuntonades en una franja paral·lela a la línia de costa, per a després distribuir-la conformant platges d’arena. Va estar bombejada per potents succionadores des de el fons de la mar, la conseqüència va ser l’aparició d'uns fons irregulars en la zona de bany.

Obres de regeneració de platges al 2001.

- 2001: Al novembre, el temporal més fort dels últims 40 anys va modificar la dispoció de les roques d’alguns dels espigons i va provocar la mobilització de gran quantitat del àrids aportats en les obre de regeneració. Durant el anys vinents es fan efectuar accions de defensa de la zona nord de la platja de Nules.

Durant el temporal de novembre de 2001, el més fort en els últims 40 anys, les ones arribaven a les cases de primera línia i eixien per els carrerons fins la primera avinguda. 

- En les últimes dos dècades i fins l’actualitat, s’han vingut produint obres a les cases de primera línia, algunes de forma il·legal sense autorització del Servei Provincial de Costes de Castelló i altres de forma legal, amb amb una autorització obtinguda després de renunciar a les escriptures o drets de renovació de les concessions pròpies. La tendència regressiva de la costa ha continuat sense executar-se ninguna actuació, mentre la línia del domini públic marítim-terrestre ha anat entrant terra en dins al ritme que la mar ha anat guanyant terreny, quedant les vivendes de primera línia incloses dins d’ell.

Comparant les imatges del 1956 i les actuals, es pot veure que al sud de la Platja de Nules, en la coneguda "casa de madera", hi havien un centenar de metres de platja, actualment, està literalment dins de la mar.

- 2014: La lluita per defensar les cases de primera línia conclou de moment amb l’ampliació de les concessions de les cases de primera línia per 75 anys més, queda redactat un nou reglament que modificarà la llei de costes.