3. LES DUNES, UN PAISATGE DEL PASAT

Una platja és una franja entre la terra i la mar constituïda per l’acumulació d’arena, grava o cudols, provinents de l'aport fluvial i d’acumulacions primigènies d’àrids, i que està, de forma natural sotmesa a un equilibri  entre la sedimentació d’aquests materials  quan la mar és calma i l’erosió dels mateixos durant els temporals, és per tant un ambient dinàmic sotmès a fluctuacions sempre i quan no hi ha obstacles artificials que ho impedeixen.

Vista aérea de la zona de la Casa de Carabiners (actual zona del far) als anys 50, encara s'observa un continu cordó dunar de graves i arena.

La platja compleix tres objectius generals:

- Defensa de la costa. La platja es modela en l’alternança de periodes de bonança i temporals de forma que minimitza els efectes de l’erosió i protegeix els bens que existeixen darrere d’aquesta.

- Hàbitat per a flora i fauna silvestres. En la seua zonació, la platja submergida, la humida i la seca, alberga una alt valor ecològic que hi ha que protegir i en tot cas regenerar.

- Zona d’esbarjo i ús públic social, la platja deu formar un àrea per al gaudiment i benestar de la població.

Esquema de la zonació del litoral on s'aprecia la platja i el cordó dunar que es forma per acumulació dels sediments.

Varies families a la platja quan l'erosió costera encara no havía fet entrar en regressío la costa de Nules, als anys 30.

Gent a vora mar a l'any 1949

Xiquets jugant a vora mar als anys 60.

Existeixen dos tipus de moviment del sediment, un longitudinal, a  lo llarg de tota la costa i determinat per les corrents i l'onatge principals, al nostre cas de direcció nord-sud que determina l’aport d’àrids naturals. Un altre moviment és el transversal, que moviltza el sediments des de la part seca a la submergida. Si aquests moviments de sediment no estan equilibrats es pot produir una platja en acreció, quan hi ha més aport que erosió, la platja creix i li guanya terreny a la mar, o una platja en regressió, quan hi ha més erosió que aport, ara la mar li guanya terreny a la platja, és el cas de la platja de Nules.

Als anys 50 encara hi havien grans acumulacions de graves a les nostres platges.

En condicions de baixa energia de l’onatge o de bonança, el perfil de la platja és més abrupte, produint-se una acumulació majoritària del sediment a la part de la platja seca. La platja augmenta la seua amplària, representant simplement la seua amplària durant el període bonança.

Durant els períodes d'alta energia de l’onatge i temporals, la platja es modela conformant un perfil estés, on els sediments es mobilitzen transversalment a la platja submergida, sense que aixó signifique una pèrdua d’àrids naturals, fent que les ones trenquen més allunyades de la costa i que arriben per tant amb menys energia, protegint així d’inundacions. La platja veu reduïda la seua amplària, però aquesta és l’amplària natural als períodes de temporal.

La Platja de Nules, de forma natural,  constitueix un tipus de costa caracteritzat per albergar un cordó dunar d’arena i grava que delimita dos medis, la terra i la mar. La dinàmica litoral anteriorment esmentada manté una línia de costa fluctuant dins d’uns límits, que sempre i quan és respecten no representarà pèrdues de bens materials. 

 La amapola marina (Glacium flavum) creix a les nostres costes.

El lliri marí (Pancratium maritimum) carcateritza les zones d'arena i és típica de les zones dunars.

Ara bé, al nostre cas, el port de Borriana representa uns obstacle artificial que reté els sediments al Arenal de Borriana en el seu moviment longitudinal, fent que a la nostra població, el moviment transversal que submergeix els sediments retirant-los de la platja seca combinat amb la corrent nord-sud que a penes n’aporta, funcione en aquest cas retirant-los cap als sud. En conseqüència es crea una platja en regressió.

Esta forma de funcionament tant flexible de la platja, que ajusta el seu perfil d’equilibri a l’energia de l’onatge que incideix sobre ella, es molt eficaç com a defensa de les costes, però exigeix que a penes hi hagen interferències al lliure moviment del material per a que el sediment puga acomodar-se al perfil requerit en cada moment.

A més, els extrems superiors de la platja seca, les dunes o cordons litorals d’arena i grava, serveixen no només com a zones d’apilament de material de reserva de la platja, sino que protegeixen d’inundació les zones litorals baixes que existeixen darrere. Amés, són els que protegeixen i regulen les zones humides costeres, de gran valor ecològic.

A Nules, grans quantitats d’aquestos materials, les graves sobretot , s’empraven en la fabricació de blocs constituïts per un agregat de grava compactant amb cal, que s’emprava en la construcció, per exemple, de les primeres vivendes del poblat marítim. Alguns veïns, recorden com en la seua joventut, al recorrer els quasi 200 metres que hi havien fins arribar a la mar des de les seues casetes de primera línia, trobaven clots produïts per treballadors, que amb carros i cavalls, s’emportaven la grava després de cribar-la i seleccionar-la.

Blocs fets amb grava de les dunes compactada amb cal, a les vivendes de primera línia.

Per altra banda i de forma més intensa i continuada, s’han perdut milers de metres cúbics durant dècades degut a l’erosió de la mar sense ser recuperats en forma d’aports, l’equilibri natural de la dinàmica costera s’ha perdut, només podent ser subsanat amb l’aport artificial d’àrids, que de forma efímera, conformaran una platja ampla que poc a poc tornarà a ser rosegada per la mar.

La zona de l'Esquelet ha sigut de les més afectades per l'erosió de la mar, que ací ha avançat fins 140 metres desde l'any 1956, perdent-se milers de metres cúbics de graves i arenes de les dunes.

Hem de ser conscients de que l’única solució real als problemes d’erosió costera que es produeixen arreu de tot el món pasaría per retirar totes les infraestructures artificials que s’oposen a aquest moviment natural dels sediments, al nostre cas, per començar, implicaria fer desapareixer el port de Castelló i de Borriana i després tots el espigons, ja que no serien necesaris; després hauriem de deixar que els rius pogueren recuperar els seus cabals i tornaren a aportar sediments a les nostres costes. 

Ara toca pensar i visualitzar el canvi o asumir que les persones, en el nostre “progrés”, som capaços d’acavar destruint allò que tant de benestar i pau interior ens dona, les nostres platges.