"Tú i la mar": 1. ORIGEN DELS ASENTAMENTS HUMANS A LA MAR DE NULES

A mitjans del segle XIV, Gilabert de Centelles va transformar les zones baixes del terme municipal mitjançant el sistema de palafanga, creant parcel·les de terreny cultivable envoltades d’espais d’aigua amb les corresponents acèquies de desaigües. Aquestes parcel·les s’anomenaven marjals i estaven comunicades per unes sendes anomenades andanes.

Les marjals estaven dedicades a aquesta època principalment al cultiu de lleguminoses, hortalisses i en menor mesura a frutals. Entre les marjals i la mar existia un ampli cordó de dunes de grava i arena que amb el temps, l’acció antròpica va convertir en cultivables, creant zones d’horta anomenades serredals.

Durant el segles XVI i XVII el cultiu de cànem i llí, freqüent al terme municipal, va donar gran importancia al paratge de l’Estany que s’utilitzava per amerar dites fibres.

A principis del segle XIX es va construir la Casa de Carabiners a les platges de Nules i la seua missió era la vigilància de la costa i el control del carregador des d’on s’embarcaven els fruits del terreny, i que des de l’època medieval, es pensa que estaba situat al final del Camí de la Mar.

A finals del segle XVIII i sobretot a principis del segle XIX, aquestos cultius es van abandonar, perdent l’Estany la seua utilitat tradicional, transformant-se per al cultiu de l’arroç.

Casa de Carabineros situada a la actual zona del far de Nules, anys 50.

A finals del segle XIX, degut a la introducció extensiva del cultiu de taronja i les epidemies de final de segle, el cultiu de l’arroç entra en una marcada decandència i abandonament.

L’autor Carlos Sarthou, a la seua obra “Geografia del Regne de Valencia, publicada al 1913, al fer una relació de les edificacions del terme municipal de Nules deixa constancia de l’existència de vivendes a la platja de Nules, encara així barraques i modestes construccions ja s’alçaven a la marjaleria i junt a les dunes.

Desprès de la primera Guerra Mundial l’increment dels preus de l’arroç fa que es recupere aquest tipus de cultiu i inclús que s’augmentara l’extensió de terrenys dedicats a aquest.

El fet d’estar les zones de conreu allunyades dels nuclis de població fa que els llauradors per evitar el desplaçaments en carro i cavalls opten per construir cabanyes a les marjals per pernoctar alguns dies. Obtenien aliments dels seus propis cultius de fruites i hortalisses. L’ausència de pesticides i fertilitzants químics permetia beure fins i tot de la mateixa aigua que brotava als ullals, que eren naixements d’aigua potable.

Gent del poble anat en carro a la mar, anys 40.

Alguns llauradors amb més poder adquisitiu, van optar per alçar xicotetes vivendes a la zona dels serredals, més pròximes a les dunes de la platja. Servien per a pernoctar en l’època de conreu i per emmagatzemar les eines de cultiu. La major part d’aquestes cases es construïen de forma aïllada seguint l’alineació de les propies dunes. Majorment de planta rectangular estaven fetes amb blocs d’arena i grava de les dunes aglutinats amb cal i cobertes amb sostre pla. Al interior oferien un ampli espai en la part mes propera a la mar, a voltes compartimentat amb parets que no arribaven al sostre. A la part posterior tenien un pati, moltes voltes sense estar vallat.

A mitjans dels anys vint es va incrementar el número de construccions, moltes d’elles conten amb una terraça a la part davantera, protegida amb baranes i marquesines, i a la part superior de forma ornamental mostren un mosaic de taulells amb una imatge religiosa o el nom del propietari precedit de la paraula villa. És en aquesta època quan es compagina la funció utilitària primigènia amb la residencial d’estiu.


Vivenda de primera línia abans de la Guerra Civil, anys 30.

A l'esquerra de la imatge la mateixa casa amb la terrassa i manises, any 1957.

A l'esquerra de la imatge, la mateixa vivenda envoltada d'alytres edificacions, any 2012.

A l’any 1929, junt a la platja i front a la mar, mosén Antonio Bertomeu va construir una casa per a estiuejar, al costat d’aquesta va alçar un oratori semipúblic per a ús particular i servici religiós, doncs sols hi havia doncs tres vivendes construïdes. A mesura que es va anar urbanitzant la platja va servir d’oratori per als que allí estiuejaven.

Durant la Guerra Civil, mentre el front de batalla es va establir a Nules, entre juliol de 1938 i abril de 1939, les vivendes de la platja van ser lloc de refugi per a bona part de les families nulenses que fugien del bombardeigs a que es va sotmetre la població. Al acabar la Guerra Civil i mentre es reconstruïa el nucli urbà de la població moltes families van optar per continuar al poblat marítim. Els camps de tarongers també estaven degradats i el cultiu de l’arroç va ser una de les bases per recuperar l’economia.

Als primers anys de la postguerra l’augment de vivendes a la platja va consolidar el poblat marítim.

Les primeres vivendes de primera linia totalment consolidades, anys 40.

A finals dels anys 50 i el inicis del 60, degut a la recuperació del cultiu de la taronja i els baixos preus de l’arroç, aquest cultiu quasi desapareix de Nules i la marjaleria es transformada per adaptar-la majoritàriament al cultiu del pereral, en aquesta època el poblat marítim ja s’utilitza habitualment com a residencia d’estiu per part dels propietaris de les vivendes allí construïdes.

En aquesta època es realitza un primer plantejament urbanístic creant un primer carrer paral·lel a l'alineació de cases primigènies.


El topògraf Francesc Escarrer i l'arquitecte Victor Bueso, es van encarregar de realitzar aquest plànol als anys 50. En aquesta època encara eren poques les vivendes que composaven el poblat marítim, es poden observar també algunes petites construccions disperses per les marjaleries. Cal remarcar com l'Estany arribava fins les vivendes de primera línia i com es dibuixa al Pou i al nord de l'Estany el que pareixen ullals per on brollava aigua.

Vista aérea comparant el poblat maríatim al 1956 i a l'actualitat. Les vivendes de primera línia marquen el patró d'edificació, havent-se incrementat la zona urbanitzada.

A partir d’aquesta època i durant les dècades del 60, 70 i 80 s’iniciaran una serie d’obres publiques d’adecuació per portar aigua corrent a la mar i construïr la primera i segona avinguda fins ser pràcticament, després d’algunes regeneracions, el que avui en dia coneixem.