L’Estany és una de les poques zones humides no totalment degrades a la nostra comarca, i de tots els llocs d’interés ecològic del terme de Nules, el més singular.
Forma part d’un tipus de costa, freqüent al litoral valencià en altres èpoques, caracteritzat per la formació d’un autèntic cordó d’arena o grava paral·lel a la mar, que deixa un post país d’aiguamolls, maresmes i albuferes comunicades amb la mar per goles naturals o artificials. Aquestes albuferes constitueixen extenses planures que ajuden a dissipar les riuades durant èpoques de fortes pluges, sempre i quan l’aigua no es trobe amb obstacles com línies de ferrocarril, carreteres o zones aterrades per a emprar-les com a industria, cultiu o vivenda.
La continuïtat i connexió ecològica entre dos hàbitats com són el de la marjaleria i el del medi marí forma part de la naturalesa d’aquests i dates històriques aporten informació sobre aquesta comunicació al cas de l’Estany de Nules.
Pont de fusta a la gola als anys 30, darrere es poden vore les ones de la mar.
Al 1343 Pere el Cerimoniós va fer la concessió per construir un carregador a la Platja de Nules, de manera que els seus habitants pogueren carregar i descarregar vi, blat, llana i altres productes. Hi ha l’hipòtesi de que el moll on les barques pogueren amarrar estigués instal·lat a l’Estany, tenint en conte la inhòspita i rectilínia platja que hi ha. Aquesta hipòtesi es recolza amb el fet de que la via de comunicació més antiga que hi ha entre la població de Nules i la platja siga el camí Cabeçol, que va directament al nord de l’Estany. Caldria pensar doncs que l’antiga albufera mantenia comunicació amb la mar.
Algunes cites recollides posteriorment indiquen la facilitat de la penetració marina, com Escolano, que al 1610 diu que “aquest paratge, l’ Estany de Nules, es dels profitosos del Regne per les aus i el peixos que penetren des de la mar…”. És la mateixa situació que descriu Cavanilles al segle XVIII quan diu que “els arenals d’aquella platja formen una suau pendent, i junt a ells hi ha un llac, que és el punt de reunió dels manantials y humedals del llocs d’aiguamoll i es comunica directament amb la mar, el moviment de la qual impedeix que les aigües es corrompin”.
Motor de la gola als anys 60, actualment esta zona està aterrada i alberga el parc infantil.
Motor de la gola en l'actualitat.
Al 1575 va passar a ser propietat de la Vila i va representar un important paper en l’economia de Nules, ja que és son s’amerava el cànem i el lli, dels que la nostra Vila era una important productora. A més, es llogava el dret de caça i pesca, i del peix que allí es criava vivien algunes families del poble.
En aquesta època l’Estany arribava des de el camí Cabeçol fins al camí La Mar i estava dividit en dues zones, el Lluent i l’Esgarrat. Al Lluent estaven els ullals o naixements d’aigua dolça i anaven a parar tots els escorrims de sequies com la Roja o la del Braç, que morien a l’Estany. L’Esgarrat eren terrenys baixos que restaven negats en èpoques de fortes pluges i on hi havia un gran senillar.
Quan a finals del segle passat es va introduir el cultiu de l’arroç, part del terrenys de l’Estany es van transformar per a aquesta activitat.
Peixcador a l'estany, any 1964.
Als anys seixanta, amb la prolongació de la primera avinguda de la platja es va reomplir la zona del Lluent on estaven els ullals. Pocs anys després, per tal d’ampliar la zona d’aigua, es va dragar la zona de l’Illeta, deixant-lo tal i com ara el coneixem.
Camió abocant terra a l'estany a l'any 1964 per a construir la segona avinguda.
Eixida de la gola a la mar, any 1967.
Fins ben entrats el anys 70 va sofrir constants degradacions i va ser cap als anys 80, quan l’Ajuntament incentivat per l’Associació de Caçadors i iniciatives com la de convertir l’Estany en Parc Natural Municipal, empren accions per mantindre aquest paratge en bon estat de conservació.
Esquema del sistema hídric que actualment nutreix la marjaleria de Nules.
Encara així s’han succeït events de contaminació per aigües negres i episodis de elevades mortaldats de peixos degudes a la manca de oxigen, generada per l’eutrofització de les aigües. L’eutrofització és un fenomen en el que les algues unicel·lulars de l’aigua, afavorides algunes per l’exés de materia orgànica i les altes temperatures incrementen la seua quantitat, consumint l’oxigen de l’aigua quan a la nit, deixen de fer la fotosíntesi. A més en morir, segueixen afavorint la baixada del nivell d’oxigen, ja que els microorganismes el consumeixen mentre les descomponen. La disminució dels aports d’aigua que naixen per els ullals, degut a l’extracció d’aigua als pous i marjaleria, fan que a voltes presente un nivell d’aigua baix, que afavoreix l’escalfament i la conseqüent manca d’oxigen, que al ser un gas dissolt a l’aigua es perd més fàcilment amb la pujada de les temperatures.
Incendi a l'estany als anys 90.
Amb els anys, s’han pres mesures per evitar aquestes degradacions de tan peculiar ecosistema, millorant les conduccions de les clavegueres del poblat marítim i instal·lant sistemes per millorar l’oxigenació de l’aigua. També es porta en marxa un programa de regeneració de la vegetació autòctona del paratge i campanyes de control d’aus aquàtiques.
Tala d'eucaliptus a l'estany als anys 90.
En èpoques de fortes plutges, la Gola canalitza les aigües acumulades a les parts baixes del terme de Nules.
Imatges aérees que mostren l'Estany i la Gola al 1956 i l'actualitat, s'observa el retrocés que ha sufrit l'estany i la nova canalització de la Gola en la seua eixida al mar.
El que avui resta d’aquest paratge és només una minúscula part del que va ser al seu dia i hem de fer el possible per a preservar i millorar els valors naturals que tant la marjaleria com l’Estany ens proporcionen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada